Durant l’excursió de hui a Montserrat, he tingut tres xiques a prop que parlaven una llengua que no entenia. Com a traductor i amant de les llengües, això, el fet de no entendre algú, sempre em crida l’atenció, a l’ensems de fer-me un poquet de ràbia i molta gràcia. Entre els estudiants que hem anat a Montserrat, hi havia més d’una llengua que no entenia, però el que feia destacar la manera de parlar de les tres xiques era el fet que de tant en tant, entre mig de tota la resta de paraules incomprensibles, sorgien paraules que sí que entenia. Coneixeu la sensació? I dubtava i dubtava, ha d’ésser una llengua romànica, perquè acaben de dir «sí», no, però no pot ser, perquè no entenc prou perquè siga italià, portugués, romà, francés o una de les altres... Bé, vaig al gra: era èuscar i m’ha agradat molt escoltar-les parlar aquest idioma (m’agradaria aprendre’l en algun moment de la meua vida). Fonètica coneguda, però mots inintel·ligibles, perfecte! I al lingüista dins de mi li ha semblat molt interessant la mescla amb paraules soltes soltades en castellà, paregut a com ho fem molt els catalanoparlants.
PD: bai significa ‘sí’.
traducció literària