Introduction to interpretation #1: History

Two and a half weeks ago, on the 30th of August, I went to a seminar called “Introduction to Interpretation” given by Prof. Benoît Kremer, a professional interpreter, member of AIIC (the International Association of Conference Interpreters) and lecturer at the University of  Ginebra, one of the oldest (if not the oldest) university with a school of interpretation. As many of my friends are going to take a introductory class into interpretating, I thought that I might upload my notes of the seminar and I hope very much that this post might be of use to them.


Some historical facts about interpreting (from an Eurocentric point of view, no offense intended)


As a popular saying goes, interpretation is easily the second oldest profession on Earth. Whenever there has been contact between different cultures, there has been a need for interpreters, that is, people capable of speaking (let‘s not forget that language was predominantly oral) different languages, pass messages from one language into another and mediate between groups and people and cultures. Most of the time, said „contact between cultures“ has taken place because of the following two reasons: trade and war. Considering this, and taking into account that only rich people were able to learn more than just their mother tongue, interpreters were often rather powerful persons (like members of the court) and, more often than not, foreigners depended on their goodwill. That is why they often inspired mixed feelings of awe and fear (off-topic: see „mysterium tremendum et fascinans“, a term used in the Science of Religion, to know more about the interrelation of awe and fear); indeed, in Ancient times, interpreting was often considered an act of magic.


From the 13th up to the end of the 19th century, France was such an important cultural empire that French became the diplomatic language, used by all of the members of the higher social class: the Prussian king hardly knowing German at all and the Russian tzar speaking French with his family (sorry for not knowing the precise names or dates). Nevertheless, in order to protect themseles from foreign influences, the Ottoman Empire decided to promote the Turkish language. Thus the need arose to have interpreters work from and into Turkish, and some Turkish families only were allowed to persue this activity, forming a special social class of people, who learned other languages and trained in the art of translating and interpreting. In fact, the influence of these interpreting families were of such a great importance that the Turkish name for ‚interpreter‘ passed into French and was used until the word „interpreter“ was coined.


In the 19th century, things changed. Europeans had taken a foothold in China and tried to profit from the vivid trade of opium and other products controlling and taxing its commerce, which led to the so-called „Opium wars“. These large-scale military operations and the following peace negotiations led the European militaries to create a kind of framework of rules for (military) interpreters. Much the same case in Northern Africa: following the invasion and conquest of many of the North-African countries by France, inside the French military interpreters that could interpret between Arabic and French became necessary. An interesting case of civil interpreters in the 19th century is the case of international trade-unionism: during the Industrial Revolution in England, workers began to see that they could achieve more united than all-alone and began to join trade-unions, first city-wide, than expanding to a national level until the creation of international trade-unions. Very soon they became aware of the problem of communication between workers (i.e., people that had no access to general education and even less to other languages) with different mother tongues and had to recruit interpreters, them being the first hired interpreters.


Another two turning points in the development of interpretation as a profession were the First World War and the Second World War because of the huge amount of necessary international negotiations after the end of each war. In the aftermath of WWI, the League of Nations (an idea from US-President Wilson; nevertheless, the United States did not join it) was founded in order to avoid tragedies similar to WWI, in order to avoid war and look for diplomatic ways of resolving conflicts. Accordingly, at their meetings many different languages could be heard and French (as the traditional language of diplomacy), English (because of the growing importance of the United States of America and taking into account that Great Britain and the USA were two of the Allied victors of the First World War) and Spanish (from 1920 on) were the Leage of Nations‘ official working languages. Speeches might take one hour, after which a consecutive interpretation followed. Theses consecutive interpreters (“our forefathers“, the most important ones being Herbert – later on he would become Chief Interpreter of the Red Cross -, Mantoux and the Kaminker brothers) needed to be accostumed to extremely formal contexts and have high rhetorical and diplomatic skills, apart from language skills, a good memory and, last but not least – in fact, one of the most important traits-, excellent general knowledge of politics and culture, in order to be able to pass important speeches eloquantly into another language and still allow for the same effect on the audience. As it was not so much about languages, but about being cultured and well-read, most interpreters were scholars, university professors (Herbert studied Asian religions) and not linguists.


As we all know, the League of Nations did not prove effective at maintaining world peace and preventing any future world war. After World War II, the Nuremberg Trials were held in German, English, Russian and French. A consecutive interpretation into all these languages would have prolonged the hearings considerably, which made this kind of interpretation unfeasible. In the years before the war simultaneous interpretation had been used more and more, but never on such a scale. In 1945, General Eisenhower‘s personal interpreter, Colonel Léon Dostert, was asked to provide a practical solution to the problem: many interpreters, translators, linguists and other people with knowledge of more than one language were asked to do an entry test, in order to see how well they would perform under the pressure of simultaneous interpretation (in 1942 the School of Translators and Interpreters was founded at the University of Ginebra, so that in 1945 the first generation of universitary interpretation graduates were ready); three shifts of interpreters allowed for constant interpretation services; and interpretation cabins and technical equipment (headphones for the interpreters and microphones that were connected to the headphones of the audience), all of this made the simultaneous interpretation of the Nuremberg Trials possible and this moment was to be the birth of modern simultaneous interpreting. Also as a consequence of World War II and the fall of the League of Nations, the United Nations Organization was founded, with Spanish, English, Russian and French as its official languages (in 1973 Arabic and Chinese were added).


More in the next post.

PS: Interpreters in war-zones who helped occupying forces have repeatedly been considered as traitors by the occupied people and are in constant danger after the withdrawal of the occupying forces. There are a lot of petitions online to urge governments to accept these former interpreters under political asylum that you might be interested in. Also, in the case of the translation of secret information, interpreters and translators alike have often been seen as a compromising and potentially perilous element…

“Jetzt werde ich etwas tun!”

Zwar vielleicht eine nicht gehaltene Rede, aber eine, mit der ich vollkommen übereinstimme.


(Ir-)Regularitat de les entrades

Bàsicament tinc dos problemes:

1. Vull que siguen perfectes (bé, bones) i que tracten els temes de principi a fi, no m’agrada començar un tema i deixar-lo a mitges per a una altra ocasió.

2. No tinc del tot clar en quin idioma vull fer aquest blog, si l’hauria de canviar de tant en tant, o què…

I finalment –perquè queda un poquet lleig de deixar una enumeració amb tan sols dos ítems (vegeu punt 1)–:

3. També tinc un problema de temps (buuh, what a lame excuse! Vegeu punt 2).

Tanmateix, a veure què puc fer-hi…


EDIT: Us deixe ací un petit discurset… (però no tinc cinc seguidors que s’alcen cada matí per veure si jo he escrit alguna cosa nova xD)

Doctor Who Proms 2013

Em va saber molt de greu no poder anar al concert de Doctor Who el 14 de juliol. Parlant en termes de temps, hi podria haver anat; i quant als diners, aquests es trauen d’on siga si fa falta (i aquest és un cas clar de «fa falta»). Però per una sèrie de raons i incerteses vaig tardar molt, massa, i ja no hi havia vols que em podia permetre… com siga, no hi vaig poder ser en persona, però per a aquests casos disposem hui en dia de youtube, hehe… Espere que vos agrade!

PD: Aquesta és la versió completa, però no té vídeo…

Aquesta és una versió més curteta, però amb vídeo:

PPD: It’s British! xD

Tangfastics… tan(t de) fàstic?

Copyright: _onzy_

Ai las!, no desconnecte ni per un segon, no puc deixar de criticar els textos que llig… però bé, no vull queixar-me, que al capdavall és probable que visca d’això algun dia. Aquest paquet de llaminadures, Tangfastics (Haribo és, per cert, una empresa de Bonn, la meua ciutat nadiua), conté un joc de paraules evident: de fantàstic/fantastic han fet un canvi consonàntic i n’han creat la paraula tangfastics (no em pregunteu què hi pinta la g, perquè no ho sé. Potser hi ha algun altre joc que no detecte?!?). Siga com siga, l’altre dia a la facultat vaig veure aquestes llaminadures i en el primer moment només vaig distingir una cosa: que posava “fastic”. Evidentment no crea cap mena de problema a la resta de l’Estat espanyol, però dins del territori catalanoparlant segurament deu sobtar el nom de la marca… o sóc l’únic a qui li haja cridat l’atenció?

Abans d’acabar, vos deixe dos enllaços perquè en vegeu dos vídeos publicitaris. (Però que conste que no ho faig pas per animar-vos a menjar-vos-els, sinó per pura curiositat. Jo mateix no me’ls menjaria perquè porten gelatina, un producte carni que jo, com a vegetarià, no menge, i tampoc no em paguen perquè els promocione.)

Vídeo número 1

Vídeo número 2

“… es porque no quieren”

Si no lo [el català] hablan, es porque no quieren. Tampoco es tan difícil.

Aquestes dues frase les vaig sentir fa alguna setmaneta quan vaig esparar l’autobús que m’havia de portar a casa. Ara bé, podríeu pensar que m’agrada escoltar les converses d’altres persones… i la resposta seria que sí. Podria intentar de fer valdre l’excusa que com a traductor he de saber com parla la gent al carrer, que em cal dominar els diferents registres i que neccessite saber distingir i poder entendre diferents accents i dialectes. I crec que totes aquestes excuses són estupendes, però no deixen de ser excuses en el meu cas. Simplement m’agrada tafanejar en les converses d’altri (encara que alguna vegada ho faig d’una manera massa descarada), sentir i escoltar parlar la gent. Però tornem al contingut d’aquesta entrada, que no pot ser que em perda per les branques: la persona que va dir allò abans citat és una xica argentina que fa alguns anys que viu a Espanya i, com vaig saber gràcies a la resta de la conversa entre aquesta xica i una altra d’Erasmus, primer va viure a Mallorca i ara fa temps que viu a Barcelona. Em semblà molt curiós que diguera això, que les persones que no parlen català malgrat viure a on es parla és perquè no volen, i em va confirmar una opinió que jo mateix també compartisc. Què en penseu?

Excursioneta a Montserrat: “bai”

Durant l’excursió de hui a Montserrat, he tingut tres xiques a prop que parlaven una llengua que no entenia. Com a traductor i amant de les llengües, això, el fet de no entendre algú, sempre em crida l’atenció, a l’ensems de fer-me un poquet de ràbia i molta gràcia. Entre els estudiants que hem anat a Montserrat, hi havia més d’una llengua que no entenia, però el que feia destacar la manera de parlar de les tres xiques era el fet que de tant en tant, entre mig de tota la resta de paraules incomprensibles, sorgien paraules que sí que entenia. Coneixeu la sensació? I dubtava i dubtava, ha d’ésser una llengua romànica, perquè acaben de dir «sí», no, però no pot ser, perquè no entenc prou perquè siga italià, portugués, romà, francés o una de les altres... Bé, vaig al gra: era èuscar i m’ha agradat molt escoltar-les parlar aquest idioma (m’agradaria aprendre’l en algun moment de la meua vida). Fonètica coneguda, però mots inintel·ligibles, perfecte! I al lingüista dins de mi li ha semblat molt interessant la mescla amb paraules soltes soltades en castellà, paregut a com ho fem molt els catalanoparlants.
PD: bai significa ‘sí’.

False friends #1: “Que la il·lusió continuï”

Un bell oxímoron, cortesia del blog ONCE Euskadi:

Hi ha diverses paraules que m’han cridat especialment l’atenció durant els últims anys per ser inusuals, difícils de traduir, especialment boniques i/o falsos amics. D’aquesta última categoria, m’agradaria presentar-vos-en hui una amb què he topat repetidament enguany: il·lusió/ilusión.

El punt de partida d’aquesta entrada és la gran quantitat de cartells d’ONCE que he vist últimament i que afirmen coses com: «Que la il·lusió continuï», «Aniversaris d’il·lusió», «La teva il·lusió ens permet veure-hi»…; i el fet que jo, com a parlant natiu de l’alemany, entenc la paraula il·lusió d’una manera que fa que la publicitat d’ONCE em parega ridícula, paradòxica i, fins i tot, cínica. Veiem, doncs, les definicions d’aquesta paraula en alemany i anglés:

Segons el diccionari DWDS, la paraula Illusion té aquests dos significats:

  1. ‘trügerische Hoffnung, Einbildung, falsche Vorstellung’ (que ve a significar ‘esperança falsa, al·lucinació, imaginació equivocada’)
  2. ‘Zauberkunststück, Trick’ (aproximadament ‘joc de mans, truc’)

Així mateix, sol anar acompanyat d’adjectius com gefährlich (‘perillós’), verhängnisvoll (‘funest’), blank (‘buit’), trügerisch (‘enganyós’), zerstört (‘destruït’), etc. que fan palés el caràcter irreal i malaventurós d’aquesta mena d’autoengany.

Segons el diccionari d’Oxford, la paraula illusion té aquest significat (amb dues subaccepcions):

  1. ‘an instance of a wrong or misinterpreted perception of a sensory experience’: stripes embellish the surface to create the illusion of various wood-grain textures
  • ‘a deceptive appearance or impression’: the illusion of family togetherness
  • ‘a false idea or belief’: he had no illusions about the trouble she was in

Com podeu veure, també l’anglés en té una certa visió negativa, enganyosa.

Per acabar, fem una ullada al que ens en diuen el DIEC i el DRAE:

1 1 Error dels sentits o de l’esperit que fa prendre per realitat l’aparença. Una il·lusió òptica.
1 2 Engany degut a una falsa aparença.
f. 2 1 Esperança sense fonament real. No et facis il·lusions: aquest càrrec no serà per a tu. Viure d’il·lusions.
2 2 Engrescament que s’experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa. Anar de viatge li fa molta il·lusió.

1. f. Concepto, imagen o representación sin verdadera realidad, sugeridos por la imaginación o causados por engaño de los sentidos.
2. f. Esperanza cuyo cumplimiento parece especialmente atractivo.
3. f. Viva complacencia en una persona, una cosa, una tarea, etc.
4. f. Ret. Ironía viva y picante.

És curiós, a que sí? En català i castellà tenim també l’accepció de la il·lusió com a ‘engany dels sentits o de l’esperit’ (en la definició del DIEC destaca l’accepció 2.1); això no obstant, també hi és el significat positiu d’un «engrescament», de l’atractivitat d’un esdeveniment esperat, de complaença. Per això, una frase com «La teva il·lusió ens permet veure-hi», més encara relacionada amb la loteria,  em sembla un oxímoron ben paradòxic, mentre que pot sonar bé a un catalanoparlant o castellanoparlant natius.

PD: El Diccionari de paranys de traducció Anglès-Català Català-Anglès també recull aquest (parcialment) fals amic.